Tres hores de tundra no poden encabir totes les passions humanes. I a Atanarjuat, the fast runner en falten ben poques. La lluita pel poder, l’amor, l’odi i la violència, per resumir-ho d’alguna manera, es fonen amb el gel i la cultura inuit al llarg dels 170 minuts que dura el film de Zacharias Kunuk. Potser és per la manca de transmissió que ha patit la cultura esquimal, pràcticament no tenen documents escrits, que el director i el guionista, Paul Apak Angliriq, han volgut plasmar dins del film el que en les altres cultures s’ha transmès durant segles. De fet, és el primer llargmetratge gravat integrament en llengua inuit. Però Roma no es va fer en un dia.
Per si li faltava megalomania al film, Zunuk recorre, a més, a una història llegendària: La d’una comunitat maleïda per la visita d’un bruixot que trenca l’estabilitat del grup. La història avança a diferent ritme, amb parts lentes, com la que retrata la infància d’Atanarjuat, i altres més ràpides on s’acumulen els girs de la trama. Aquests canvis de ritme de la pel·lícula serien força interessants, si no agreugessin el cúmul de passió que es viu en els moments on el guió s’accelera; tant, que es deforma. I el que podria haver estat un bon ritme de costumisme-acció, es torna farciment-exageració.
Perquè si bé al director se li escapa la trama de les mans, les imatges les captura, valgui el símil, com només els esquimals fan amb les foques. Es veuen els plors corprenedors, s’escolta la blanca neu, i Zunuk ens hi acosta tant, que la intensitat emociona. A més, algunes escenes d’acció estan magníficament aconseguides, amb l’afegit de trobar símbols en un paisatge erm. És genial com el director dóna a un bassal de l’àrtic la vida d’un oasi al desert, o, com una gota de sang, en el gel val tota una vida.
Però els moments sensacionals no formen part sempre d’una obra genial. A Atanarjuat li falta coherència. No és versemblant que una mirada causi la ira del líder de la comunitat i, en canvi, una evidència d’encobriment d’un escàpol sigui inadvertida pel malvat cap de tribu. Són detalls que remarquen la sensació de trobar-nos davant una obra que sencera perd punts. Perquè igual que la captura d’imatges no falla per part de Zunuk, el guió tampoc erra en les escenes concretes. Captiva la “padrinesca” escena en què s’utilitza la germana per provocar la guerra entre cunyats, com no pot ser casualitat la senzillesa amb què descobrim el menyspreu que el cap de tribu professa al seu malvat fill. Insisteixo, el guió només falla en conjunt, però això ja és molt.
Malgrat que Atanarjuat no pot encabir en el món esquimal tots els temes universals, sí que aconsegueix plasmar les grans qüestions des d’una òptica inuit impossible de traslladar a una altra cultura. El que suposa la poligàmia, lluny d’harems deshumanitzats o casos escabrosos de la premsa groga, o el que significa una enrabiada en una comunitat d’una vintena de persones, no semblen a l’abast d’un guionista ni del lloc més remot d’Occident. Encara que lluny de conèixer la cultura esquimal, podem afirmar que aAtanarjuat se’n fa una bona representació, almenys en aspectes que solen ser desconeguts per als forans. Zunuk no hi posa ni moralitat, ni enaltiment, és més, en descriu les dinàmiques que porten a ser-la tal com és. Com explicar la poligàmia, si no és mostrant la necessitat de que totes les dones contribueixin a augmentar l’espècie, altrament condemnada a l’hemofília?
Amb Atanarjuat, the fast runner Zunuk demostra tenir talent. Com també la majoria dels actors i el malaguanyat Angliriq, el guionista, que ja ha mort. Però, referint-se a la congruència en l’art, Horaci deia que els fragments brillants no han de fer oblidar la idea principal. I amb Shakespeare, Zunuk ens fa oblidar que es tractava d’Atanarjuat.
JORDI JORDANA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada