Tony Gilroy torna a fer cinema després de la seva primera obra, Michael Clyton, i ho fa altra vegada amb una pel·lícula enrevessada i difícil de creure en la que els seus protagonistes Ray Koval (Clive Owen) i Stenwik (Júlia Roberts) viuen constantment al límit. Per moments, no sabia si estava veient una de les parts de la trilogia de Bourne -en la que Gilroy va ser guionista- o una de la inacabable saga d'Ocean's, en que els implicats en l'argument canvien de ciutat més que de roba. Amb Duplicity, Gilroy ens presenta la història d'un agent del MI6 (Roy Koval) i una prestigiosa espia de la CIA, que tot i tenir una vida acomodada i assegurada, decideixen deixar-ho tot i enriquir-se a traslladant les seves professions al sector privat. Una mica surrealista i arriscat tot fins aquí, sobretot tenint en compte lo bé que viuen els funcionaris.
En la seva nova vida, Koval i Stenwik van a parar a una espècie de departament d'espionatge, que personalment no tenia consciencia que existissin, de dues de les multinacionals de cosmètics més importants dels Estats Units. Enfrontades entre elles, una de les empreses ha anunciat que està treballant en un producte nou que revolucionarà el mercat. Els dos agents, en col·laboració directa entre ells, intentaran aprofitar-se de la seva posició privilegiada en els dos bàndols per engreixar les seves butxaques. Quan t'ho expliquen sembla molt fàcil, però des de la butaca del cinema, quatre de la tarda tot just havent dinat, s'ha de fer un esforç important per lligar-hi caps. Entenc que explicar històries de forma lineal no està de moda, ara bé, tampoc cal passar-se. Els continus salts endavant i enrere en el temps que fa la pel·lícula, requereixen una concentració privilegiada ordenar els esdeveniments i a l'hora atendre les preguntes de l'acompanyant de torn que s'ha adormiscat a Nova York i s'ha despertat mig any abans a Roma. Ni tan sols la història d'amor entre els protagonistes, que Gilroy intenta colar-nos entre tota la trama d'espies i suspens, és creíble. No enganxa.
La presència del carisma i el bagatge de Júlia Roberts tampoc ajuda i devalua més a l'actriu que no pas millora el film. Al britànic Clive Owen el paper de Roy Koval li va a la mida. Personalment no me l'imagino fent de Richard Gere en la película Pretty Woman, però tampoc crec que ell ho pretengui. L'actriu nord-americana, en canvi, ha arribat a una edat en que hauria de seleccionar acuradament els seus projectes si no vol tacar la seva carrera cinematogràfica. I trajectòria en té de sobres per fer-ho. No crec que pel·lícules de segona divisió com Duplicity o Ocean's Eleven li permetin lluir-se.
La presència del carisma i el bagatge de Júlia Roberts tampoc ajuda i devalua més a l'actriu que no pas millora el film. Al britànic Clive Owen el paper de Roy Koval li va a la mida. Personalment no me l'imagino fent de Richard Gere en la película Pretty Woman, però tampoc crec que ell ho pretengui. L'actriu nord-americana, en canvi, ha arribat a una edat en que hauria de seleccionar acuradament els seus projectes si no vol tacar la seva carrera cinematogràfica. I trajectòria en té de sobres per fer-ho. No crec que pel·lícules de segona divisió com Duplicity o Ocean's Eleven li permetin lluir-se.
SERGI HERNÁNDEZ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada