Sobri i sol, però ben acompanyat

Pete Doherty ha tornat i ara es diu Peter. Ja no lidera cap grup, ha publicat tot sol i ha canviat d’estil. No és el rock-punk de The Libertines, ni el rock de The Babyshambles. Ara sona més acústic, gairebé trobadoresc en algunes peces. Així, el seu nou disc, Grace/ Wastelands, sembla una sola pista de 40 minuts, tot i que el formen dotze cançons, ja que Doherty ha escollit un estil i l’ha mantingut durant tot el CD.
Això no vol dir que hagi madurat. Moltes de les cançons ja les havia creat i penjat ell mateix a la Xarxa fa temps, igual que el disc, què va sortir primer a MySpace. El que fa Doherty a Grace/ Wastelands no és madurar, sinó simplement un canvi de registre. El britànic ha escollit entre les creacions que tenia a la recambra i n’ha composat algunes de noves que encaixen perfectament. El resultat és un estil sobri i sense exaltacions.

De fet, la música de Doherty ha evolucionat en cada disc, des del primer amb els Libertines fins a aquest. Malgrat que el món que representa en el darrer àlbum és el que sempre ha tingut dins i que els seus fans ja coneixen, com ell mateix ha reconegut està plasmat en un estil que no encaixava en els grups on havia format part. I aquesta consideració és un encert, Grace/ Wastelands no és ni millor ni pitjor que els seus treballs anteriors, però sí diferent. Els menys de tres quarts d’hora de música funcionen perquè són d’un estil regular on s’hi barregen amb habilitat cançons potents i d’altres de prescindibles. Si Doherty hagués fet un CD amb peces estilísticament molt diferents es notarien les que aporten poc a Grace/ Wastelands. Però l’anglès ho ha sabut combinar.

El músic també ha sabut triar la solitud i la companyia a l’hora de fer el disc. Doherty ha pogut escollir les cançons que volia incloure sense haver de consultar amb ningú i així ha aconseguit la llibertat necessària per fer una obra íntima. Però al mateix temps, a l’hora de gravar, ha cridat els membres de The Babyshambles, els quals ja coneixia, i en gairebé totes les cançons el guitarrista de Blur, Graham Coxon. El colofó a les col·laboracions el posa la cantautora escocesa Dot Allison, en una de les peces més personals del disc, “Sheepskin Tearaway”. En la lletra d’aquest tema Doherty satisfarà, en part, els seguidors més morbosos, ja que parla de la cura als trasbalsos que suposa l’heroïna.

D’aquesta manera, amb habilitat, Doherty ha sabut fer un disc curt i senzill, que deixa un regust de sobrietat i de feina ben feta, ja que ha fet les coses tal com li ha vingut de gust, però acompanyat de músics contrastats.

JORDI JORDANA