Els bohemis també mengen

Fito Páez torna a la música un any després del seu darrer disc Rodolfo , amb un àlbum que sembla més una excusa que una convicció de l’autor, segurament, menys reconegut del grupet que formen Sabina, Calamaro, Serrat i companyia. No sé si és Baires o Madrid sona a vell, escoltant-lo recordo la meva infància, quan els meus pares es passaven els matins de diumenge escoltant reflexions sobre temes universals com l’amor o la llibertat que de la boca de Páez queden atrapats en els anys vuitanta.

Es tracta de les mateixes cançons de sempre cantades de la mateixa forma que sempre. Especialment irritant em sembla la presència del tema de Joaquín Sabina “Contigo”, un clàssic en les orquestres de festa major de poble. Escoltar-la va conduir el meu pensament de forma instantània cap a les prestatgeries de casa meva. Quàntes vegades estarà aquesta cançó repetida en la discografia de la gent que va viure la transició?

Per justificar la sortida d’un disc que de nou té poc, però que s’està venent com a tal, Fito Páez s’ha envoltat de molts dels seus amics a banda i banda de l’Atlàntic, amb els que es va reunir el passat mes d’abril al Palau de Congressos de Madrid, d’aquí el títol d’aquest treball. Entre els Milanés, Pereza, Marlango o Ariel Rot, destaca la morbosa tornada als escenaris amb Joaquín Sabina, de qui Páez va arribar a assegurar: “Joaquín és un mentider professional. Es com una xicota borratxa”. Dos anys després de posar-se a parir, el cantant madrileny es retroba amb Páez per donar-li un cop de mà en plena crisi econòmica. “Sempre he tingut molt bon rotllo amb ell, en una època les coses es van desviar, però va ser molt fàcil recuperar l’amistat”, ha aclarit el cantant argentí darrerament. Què bonic.


Com a la majoria d’autors del seu mateix tarannà, a Fito Pàez li agrada parlar més del compte de les seves apassionants experiències als bars i de les seves aventures amb els seus “companys de vida”, que és com defineix el cantant nascut a Rosario a Ariel Rot en el concert. Sempre he tingut la convicció que cantants com Joaquín Sabina o el propi Fito Páez eren capaços de viure de l’aire. Amb No sé si es Baires o Madrid, un disc que com ja he comentat, sona més a excusa que a convicció, es confirma el contrari, que a aquesta gent també els hi fa mal la butxaca en temps de crisi econòmica, que els bohemis també mengen.

SERGI HERNÁNDEZ