Després de dos anys de silenci, Álex Ubago reapareix al mercat musical amb el seu sisè disc, Calle Ilusión, gravat a Argentina sota la producció de Cachorro López i la coproducció de Sebastián Schon, que ja han treballat amb artistes consagrats com Diego Torres o Julieta Venegas.
El compositor i cantant basc no abandona la seva característica línia romàntica i melancòlica que mostra des del seu primer àlbum creat el 2001, Qué pides tu?.
Però no es queda només en l'àmbit de les balades carregades de sentiment, majoritàriament tristes, sinó que les combina amb temes més alegres i amb més ritme, com “Amsterdam” o “Como si fuera el último”. Segurament per aquest motiu, és el millor àlbum de la seva carrera. Però no per les cançons en elles mateixes sinó perquè, amb 12 composicions i un bonus track exclusiu per a iTunes, Ubago intenta donar-li un aire de frescor i renovació a les seves peces. L’objectiu l’aconsegueix en la producció de “Ciudad desierta” o “Amarrado a ti”, però ho perd tot quan presenta “Demasiado amor” o el single “Me arrepiento”, ja que no deixa de ser una repetició d’algunes anteriors. Per posar un exemple, aquesta última cançó recorda clarament la música de “Me muero por conocerte” (2001) o “A gritos de esperanza” (2003).
En busca de noves melodies més enèrgiques, Ubago no deixa de ser conservador. I, com en tots els seus treballs, no pot faltar la cançó de caràcter social que mostra el seu costat més solitari i compromès. Aquest cop, els maltractaments amb “No estás sola”.
Un Ubago més madur ens deixa Calle Ilusión, el disc més personal de tota la seva carrera ja que té una gran càrrega biogràfica. Però el basc continua en un camí profundament inspirat, com no, en l’amor i el desamor, en les vivències quotidianes i les preocupacions que pot tenir un jove de 20 anys, temes idèntics als cedés Fantasía o realidad, del 2003, i Aviones de cristal, del 2006.
El basc no s’arrisca en totes les peces i, per això, no sorprèn trobar-se narrada la típica història de desesperació d’un cor dolgut o el sentiment nostàlgic d’una persona somiadora. Però de cop, apareix un nou Ubago i trobem un espai dedicat al reggae. La cançó número nou del disc, titulada “Mil horas”, és una versió d’un dels temes més famosos del grup dels anys 80 Los Abuelos de la Nada, amb la veu d’Andrés Calamaro. I, pel final, ens deixa el segon duo de la seva carrera, després de “Sin miedo a nada” amb Amaia Montero. “Walking away” amb el cantant de R&B anglès Craig David esdevé una bona fusió d’estils musicals i un bon ritme entre la llengua anglesa i l'espanyola.
El compositor i cantant basc no abandona la seva característica línia romàntica i melancòlica que mostra des del seu primer àlbum creat el 2001, Qué pides tu?.
Però no es queda només en l'àmbit de les balades carregades de sentiment, majoritàriament tristes, sinó que les combina amb temes més alegres i amb més ritme, com “Amsterdam” o “Como si fuera el último”. Segurament per aquest motiu, és el millor àlbum de la seva carrera. Però no per les cançons en elles mateixes sinó perquè, amb 12 composicions i un bonus track exclusiu per a iTunes, Ubago intenta donar-li un aire de frescor i renovació a les seves peces. L’objectiu l’aconsegueix en la producció de “Ciudad desierta” o “Amarrado a ti”, però ho perd tot quan presenta “Demasiado amor” o el single “Me arrepiento”, ja que no deixa de ser una repetició d’algunes anteriors. Per posar un exemple, aquesta última cançó recorda clarament la música de “Me muero por conocerte” (2001) o “A gritos de esperanza” (2003).
En busca de noves melodies més enèrgiques, Ubago no deixa de ser conservador. I, com en tots els seus treballs, no pot faltar la cançó de caràcter social que mostra el seu costat més solitari i compromès. Aquest cop, els maltractaments amb “No estás sola”.
Un Ubago més madur ens deixa Calle Ilusión, el disc més personal de tota la seva carrera ja que té una gran càrrega biogràfica. Però el basc continua en un camí profundament inspirat, com no, en l’amor i el desamor, en les vivències quotidianes i les preocupacions que pot tenir un jove de 20 anys, temes idèntics als cedés Fantasía o realidad, del 2003, i Aviones de cristal, del 2006.
El basc no s’arrisca en totes les peces i, per això, no sorprèn trobar-se narrada la típica història de desesperació d’un cor dolgut o el sentiment nostàlgic d’una persona somiadora. Però de cop, apareix un nou Ubago i trobem un espai dedicat al reggae. La cançó número nou del disc, titulada “Mil horas”, és una versió d’un dels temes més famosos del grup dels anys 80 Los Abuelos de la Nada, amb la veu d’Andrés Calamaro. I, pel final, ens deixa el segon duo de la seva carrera, després de “Sin miedo a nada” amb Amaia Montero. “Walking away” amb el cantant de R&B anglès Craig David esdevé una bona fusió d’estils musicals i un bon ritme entre la llengua anglesa i l'espanyola.
Amb aquest àlbum, Álex Ubago ha buscat colors diferents per a la seva música i ha aconseguit obrir algunes de les seves cançons a nous aires estilístics. Això ha fet que compartís la producció de les lletres amb companys com Mikel Erentxun o José Domínguez.
JUDIT RIERA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada