La quarta part tampoc decepciona

L’equip original de A todo gas torna a reunir-se, vuit anys després de la primera pel·lícula, per recrear-se amb aquesta quarta entrega de gairebé dues hores de suficient entreteniment i acció. Fast and furious. Aún más rápido tanca el cercle amb els mateixos protagonistes “fundadors”: Paul Walker, Vin Diesel, Michelle Rodríguez i Jordana Brewster. I, acabant el film de manera trepidant i inesperada, els productors Michael Fottrell, Neal H.Moritz i el mateix Vin Diesel intenten recaudar més dels 140 milions de dòlars que va aconseguir el primer film projectat el 2001.

El fugitiu i expres Dominic Toretto i l’oficial de policia Brian O’Conner es retroben pels carrers de Los Ángeles fins que van a parar en terres mexicanes. Encara que es porten igual de malament, es veuen obligats a enfrontar-se a un enemic comú: Braga. Però, cada un té el seu objectiu. I el de Toretto va més enllà d’atrapar al traficant de droga més perillós que passeja pels carrers d’Estats Units. Una decisió equivocada és la diferència entre un policia i un criminal, i com sempre, O’Conner ―el dolent que fingeix ser el bo―, ajuda a Dom a sortir dels merders en els quals aquest es veu involucrat.

Una vegada més, es llueixen cotxes tunejats, carreres a màxima velocitat en plena ciutat, explosions exagerades i situacions límit que, com no pot ser de cap altra manera, els bons saben resoldre de manera brillant. Això sí, només conduint. El “conduce o muere” de la primera pel·lícula reapareix entre injectors, motors, llums i sorolls molt ben aconseguits que es desenvolupen pels carrers de la República Dominicana.

Encara que s’exhibeixin desmesuradament els cossos treballats durament al gimnàs durant mesos i mesos, aquesta entrega, igual que les tres anteriors, aconsegueix l’objectiu principal del film: entretenir a l’espectador i ajudar-lo a no pensar. La seva previsibilitat no pot competir amb les persecucions al límit, amb les espectaculars escenes d’acció i amb els seus tocs d’humor. Així que continua sent igual d’irresistible pels milions de fans d’arreu del món que poden acabar de submergir-se en la trama amb la música reggaeton dels ja consagrats cantants Don Omar i Tego Calderón. Ben resolta i amb un bon final, Fast and furious. Aún más rápido arriba a les taquilles amb un bon sabor de boca i molta energia, entre la qual no hi falten les escenes amoroses rescatades de la primera pel·lícula.

JUDIT RIERA

Entre Ocean's fourteen i l'inacabable Bourne

Tony Gilroy torna a fer cinema després de la seva primera obra, Michael Clyton, i ho fa altra vegada amb una pel·lícula enrevessada i difícil de creure en la que els seus protagonistes Ray Koval (Clive Owen) i Stenwik (Júlia Roberts) viuen constantment al límit. Per moments, no sabia si estava veient una de les parts de la trilogia de Bourne -en la que Gilroy va ser guionista- o una de la inacabable saga d'Ocean's, en que els implicats en l'argument canvien de ciutat més que de roba. Amb Duplicity, Gilroy ens presenta la història d'un agent del MI6 (Roy Koval) i una prestigiosa espia de la CIA, que tot i tenir una vida acomodada i assegurada, decideixen deixar-ho tot i enriquir-se a traslladant les seves professions al sector privat. Una mica surrealista i arriscat tot fins aquí, sobretot tenint en compte lo bé que viuen els funcionaris.

En la seva nova vida, Koval i Stenwik van a parar a una espècie de departament d'espionatge, que personalment no tenia consciencia que existissin, de dues de les multinacionals de cosmètics més importants dels Estats Units. Enfrontades entre elles, una de les empreses ha anunciat que està treballant en un producte nou que revolucionarà el mercat. Els dos agents, en col·laboració directa entre ells, intentaran aprofitar-se de la seva posició privilegiada en els dos bàndols per engreixar les seves butxaques. Quan t'ho expliquen sembla molt fàcil, però des de la butaca del cinema, quatre de la tarda tot just havent dinat, s'ha de fer un esforç important per lligar-hi caps. Entenc que explicar històries de forma lineal no està de moda, ara bé, tampoc cal passar-se. Els continus salts endavant i enrere en el temps que fa la pel·lícula, requereixen una concentració privilegiada ordenar els esdeveniments i a l'hora atendre les preguntes de l'acompanyant de torn que s'ha adormiscat a Nova York i s'ha despertat mig any abans a Roma. Ni tan sols la història d'amor entre els protagonistes, que Gilroy intenta colar-nos entre tota la trama d'espies i suspens, és creíble. No enganxa.

La presència del carisma i el bagatge de Júlia Roberts tampoc ajuda i devalua més a l'actriu que no pas millora el film. Al britànic Clive Owen el paper de Roy Koval li va a la mida. Personalment no me l'imagino fent de Richard Gere en la película Pretty Woman, però tampoc crec que ell ho pretengui. L'actriu nord-americana, en canvi, ha arribat a una edat en que hauria de seleccionar acuradament els seus projectes si no vol tacar la seva carrera cinematogràfica. I trajectòria en té de sobres per fer-ho. No crec que pel·lícules de segona divisió com Duplicity o Ocean's Eleven li permetin lluir-se.

SERGI HERNÁNDEZ

Nada es lo que parece

Duplicity, estrenada en España el 18 de marzo de 2009, vuelve a unir a Clive Owen y Julia Roberts, ya vistos juntos en Closer junto a Natalie Portman y Jude Law, en una historia de amor con un trasfondo de espionaje industrial. Una guerra fría entre dos grandes empresas farmacéuticas que no escatiman en recursos para mantenerse un paso por delante del otro. El objetivo de ambas, y a fin de cuentas, de todos los personajes de la película, es conseguir la formula de un producto que hará ganar millones a quien la tenga.

El filme, a pesar de basarse en una temática ya vista muchas veces (amor y espionaje), sorprende por la forma de presentar los hechos. El director y guionista, Tony Gilroy, hace un buen uso de los flashbacks, que permiten una cronología dinámica e intrigante a la vez que interesante, aunque pueden confundir y hacer que se pierda el hilo de la historia sin recuperarlo hasta el final. Los saltos en el tiempo son como pequeñas pistas que conducen al espectador a prever un final que nunca tendrá lugar. En los últimos minutos, la historia da un vuelco sorprendente y acaba con un guiño ingenioso: no sólo el engaño somete a todos los personajes de la película, sino también al espectador.

Gilroy también utiliza un recurso poco recurrido en escenas de pelea: la cámara lenta. Con ella, consigue trasladar a la pantalla, en el inicio del largometraje, la rivalidad entre las dos multinacionales farmacéuticas. Construye una pelea a puño limpio entre sus altos mandatarios a fin de que no perdamos detalle y quede patente el odio mutuo. Este escenario, nos sitúa en el argumento por primera vez, ya que la escena anterior, la primera del filme, deja a uno un tanto perplejo.

Ésta supone el primer contacto entre los protagonistas, Ray Koval (Owen) y Claire Stenwick (Roberts), el principio de una aventura de la que nacerá una trama complicada de espionaje a tres bandas. Ambos personajes deciden abandonar sus agencias, el MI6 y la CIA respectivamente, y aliarse para conseguir la fórmula codiciada y así mejorar sus expectativas profesionales de una forma radical. Sin embargo, tendrán que esforzarse en mantener oculto el amor que sienten el uno por el otro, uno de los secretos mejor guardados en el filme. No sólo tienen un papel en la película, sino que también juegan uno dentro de ella. Son espías infiltrados que a la vez espían para sí mismos. Realmente ingenioso, aunque no inédito.

La pareja que forman Roberts y Owen resulta brillante, ya que la película coge gancho en las escenas que aparecen juntos (en las que lo hacen por separado, sus actuaciones no acaban de perfilarse). Al compartir pantalla dejan ver la relación amor-odio fruto de la desconfianza entre ambos; es entonces cuando aparecen las discusiones y acusaciones que dan vida al argumento. Situaciones cercanas al público y a la vida real, que mezcladas en la cronología del filme junto con las del espionaje entre empresas, salvan la trama y dan lugar a una película original pero que a la vez, a su conclusión, deja una sensación de vacío. Encontramos amor, secretos, desconfianza, intriga, perplejidad, sorpresa, inquietud, desazón, acción, engaño… todo en uno. Dicho así, Duplicity parece un filme sobrecogedor, pero Gilroy podría haber hecho algo mejor.

LAURA DE LA TORRE

Insustanciales confesiones

La protagonista de Confesiones de una compradora compulsiva, Rebecca Bloomwood (Isla Fisher), es la perfecta adicta a las compras de esta época de crisis económica. Tiene una deuda de cinco dígitos y está en una situación laboral inestable, pero no puede parar de gastar en las mejores boutiques neoyorquinas. Por si esto no fuera suficiente pintoresco, la protagonista es una exitosa columnista de consejos financieros, a pesar de su más que delicada situación económica. Además, Rebecca Bloomwood está enamorada de su atractivo y rico jefe, Luke Brandon (Hugh Dancy), un romance insustancial que se queda entre la tarde de compras de Julia Roberts y Richard Gere en Pretty Woman y el periodismo prêt-à-porter de El diablo viste de Prada.
Confesiones de una compradora compulsiva es la insípida adaptación cinematográfica del director australiano P.J. Hogan de los best-seller Loca por las compras y Loca por las compras en Manhattan de la escritora Sophie Kinsella. A pesar de que el realizador es un experto en las comedias románticas (su película La boda de mi mejor amigo se convirtió en todo un referente dentro de este género), Hogan no ha sabido trasladar al cine la frescura e ironía del libro.
Esta vez el director únicamente ha reunido en una misma película la mayoría de los tópicos elementos de la comedia romántica, pero no ha conseguido unirlos armónicamente. Hogan ha pecado de codicioso al querer tenerlo todo: el lujo de Sexo en Nueva York, el romance de Bridget Jones y la comedia de Una rubia muy legal, pero no le ha dado un buen resultado. Y es una lástima porque el cineasta disponía de una excelente materia prima: la responsable de vestuario de Sexo en Nueva York, veteranos actores como Joan Cusack o John Goodman y el éxito editorial Loca por las compras. Igual que Rebecca Bloomwood se decepciona al descubrir en la etiqueta de un fular 95% acrílico 5% cachemir, el seguidor de la colección de libros se desilusionará al comprobar 95% farsa 5% adaptación.

En la adaptación cinematográfica, Londres se ha cambiado por Nueva York y, como consecuencia, el argumento se ha americanizado. Se ha perdido el sutil humor británico y Hugh Dancy ha querido, sin éxito, ser Colin Firth. En un intento de interpretar un gentleman inglés, se ha quedado en un apático personaje que aburre al espectador. Una apatía que contrasta con la frescura de Isla Fisher, la única interpretación que empatiza y cautiva al público.
Pero la adaptación no es el único elemento que no cuaja en el film, Hogan se queda en el intento al querer fusionar dos típicos ingredientes de Hollywood: el amor imposible y el cuento moral. El primero avanza defectuosamente a partir de enredos y confusiones, de amor a primera vista y celos endebles, de reacciones tópicas y demasiada sensibilidad fácil. El segundo componente es el que intenta trascender el film con un mensaje humano. Con la ligereza y la predicción que caracteriza Confesiones de una compradora compulsiva, la protagonista aprende a anteponer las personas a la ropa que tanto le seduce o a renunciar a su empleo soñado por sus recién aprendidas convicciones personales. Una descarada simplificación made in Hollywood donde todo es posible en un momento y nada aspira a pasar por real.
CHIARA ESPOSITO

La última historia verdadera del pop

Ian Curtis es uno de los últimos mitos del pop. Su trágica historia marcó a varias generaciones de melómanos y su oscura música, la del grupo Joy Division, influenció a una cantidad ingente de grupos. Tras su suicidio en 1980 (contaba con sólo 23 años), la banda pasó a llamarse New Order, y se convirtió en icono cool durante buena parte de su cuarto de siglo de carrera. Control, la primera película del fotógrafo holandés Anton Corbijn, trata de desvelar todas las claves de una personalidad introvertida e inquietante como la del artista de Manchester. Anton Corbijn (director prolífico de vídeo clips de gente como U2 o Depeche Mode) era quizás la única persona que podía embarcarse en este proyecto. En los setenta, se mudó a Inglaterra para retratar a la banda y consiguió tener un lazo muy estrecho con sus integrantes. La génesis de Control fue más que dura. El fotógrafo tuvo que hipotecarse para pagar la mitad de los cuatro millones y medio de euros de presupuesto del filme.
La elección de los actores es llamativa. Los que encarnan a los miembros del grupo apenas se han prodigado en el cine. No hay caras conocidas salvo el dúo femenino Alexandra Maria Lara -amante de Curtis- y Samantha Morton -solvente como la devota esposa-. El trabajo actoral es notable, más si tenemos en cuenta que aprendieron a tocar y cantar en pocas semanas (la mitad de los temas que suenan están interpretados por ellos mismos).
La proximidad que tiene Corbijn con los miembros de Joy Division no le impide contar la historia de Ian Curtis de la manera más objetiva posible, sin emitir juicios de valor. Así, el filme es un potente retrato del cantante hecho desde la admiración, no la idolatría. El holandés consigue trasladar al espectador la angustia existencial que siente el artista, fan de Bowie, lector de J.G. Ballard y completamente fuera de lugar. Odia su pueblo y preferiría huir al Nueva York de sus héroes. También muestra sus defectos: es un pésimo padre, un peor amante y un personaje introvertido poco hablador. A esto hay que añadirle su epilepsia, que le marcará para siempre. Y más cuando su entorno no ayuda en nada (esa indiferencia de Peter Hook, el bajista, o el tratamiento entre experimental y radical del médico son pruebas de ello). Como fotografía de una época, que no podría estar tomada de otra manera que en blanco y negro, Control tampoco se queda corta.

Estilísticamente está más cerca de Sid and Nancy, es decir, del biopic musical al uso, que del docu-drama de Winterbottom, 24 Hours Party People, la referencia más cercana que viene a la mente al ver una película basada en la vida de Curtis. La fotografía, el vestuario o el diseño de producción son impecables. El travelling cuando suena "No love lost" es un ejercicio de estilo elegante que dista del "videoclipeo" que podría esperarse en estos tiempos postmodernos. Es, además, una escena que resulta interesante porque sirve de transición entre los dos Ian. El que acepta entrar en un grupo de rock y el que empieza su jornada de trabajo anodina.

La selección musical de Control también es intachable. A parte de los consabidos temas de Joy Division, también cuenta con canciones de David Bowie, Lou Reed o Buzzcocks, todos ellos grupos que no sólo son representativos de la época, sino que fueron fuente de inspiración para los de Manchester. Es curiosa la inclusión en los créditos finales de una versión de "Shadowplay" por parte de The Killers, otra de las formaciones influenciadas por el sonido de la banda de Curtis.

Aunque puede resultar injusto compararla con 24 hours party people o Joy Division, es inevitable hacerlo. Sí, se trata de géneros distintos. La de Winterbottom es un docu-drama y la de Grant Gee un documental. El problema es que Control carece de la frescura que sí goza la primera y, quizás por el hecho de ser un biopic y, por tanto, intentar amoldarse a sus características, cae en un cierto hieratismo que no le sienta del todo bien. A esto hay que sumar otro pequeño o gran defecto, según se quiera. El filme de Corbijn relata la vida de Ian Curtis. Para los fans del músico, éste no será un biopic. Será El biopic. En cambio, si el espectador ve la película sin conocer su figura, lo más probable es que su trama no le enganche. Porque no nos engañemos, al margen de liderar una de las bandas más importantes de la historia de la música, su vida personal dista de ser apasionante.
ÀLVARO G. MONTOLIU

Shakespeare no cap en la tundra

Tres hores de tundra no poden encabir totes les passions humanes. I a Atanarjuat, the fast runner en falten ben poques. La lluita pel poder, l’amor, l’odi i la violència, per resumir-ho d’alguna manera, es fonen amb el gel i la cultura inuit al llarg dels 170 minuts que dura el film de Zacharias Kunuk. Potser és per la manca de transmissió que ha patit la cultura esquimal, pràcticament no tenen documents escrits, que el director i el guionista, Paul Apak Angliriq, han volgut plasmar dins del film el que en les altres cultures s’ha transmès durant segles. De fet, és el primer llargmetratge gravat integrament en llengua inuit. Però Roma no es va fer en un dia.

Per si li faltava megalomania al film, Zunuk recorre, a més, a una història llegendària: La d’una comunitat maleïda per la visita d’un bruixot que trenca l’estabilitat del grup. La història avança a diferent ritme, amb parts lentes, com la que retrata la infància d’Atanarjuat, i altres més ràpides on s’acumulen els girs de la trama. Aquests canvis de ritme de la pel·lícula serien força interessants, si no agreugessin el cúmul de passió que es viu en els moments on el guió s’accelera; tant, que es deforma. I el que podria haver estat un bon ritme de costumisme-acció, es torna farciment-exageració.

Perquè si bé al director se li escapa la trama de les mans, les imatges les captura, valgui el símil, com només els esquimals fan amb les foques. Es veuen els plors corprenedors, s’escolta la blanca neu, i Zunuk ens hi acosta tant, que la intensitat emociona. A més, algunes escenes d’acció estan magníficament aconseguides, amb l’afegit de trobar símbols en un paisatge erm. És genial com el director dóna a un bassal de l’àrtic la vida d’un oasi al desert, o, com una gota de sang, en el gel val tota una vida.

Però els moments sensacionals no formen part sempre d’una obra genial. A Atanarjuat li falta coherència. No és versemblant que una mirada causi la ira del líder de la comunitat i, en canvi, una evidència d’encobriment d’un escàpol sigui inadvertida pel malvat cap de tribu. Són detalls que remarquen la sensació de trobar-nos davant una obra que sencera perd punts. Perquè igual que la captura d’imatges no falla per part de Zunuk, el guió tampoc erra en les escenes concretes. Captiva la “padrinesca” escena en què s’utilitza la germana per provocar la guerra entre cunyats, com no pot ser casualitat la senzillesa amb què descobrim el menyspreu que el cap de tribu professa al seu malvat fill. Insisteixo, el guió només falla en conjunt, però això ja és molt.

Malgrat que Atanarjuat no pot encabir en el món esquimal tots els temes universals, sí que aconsegueix plasmar les grans qüestions des d’una òptica inuit impossible de traslladar a una altra cultura. El que suposa la poligàmia, lluny d’harems deshumanitzats o casos escabrosos de la premsa groga, o el que significa una enrabiada en una comunitat d’una vintena de persones, no semblen a l’abast d’un guionista ni del lloc més remot d’Occident. Encara que lluny de conèixer la cultura esquimal, podem afirmar que aAtanarjuat se’n fa una bona representació, almenys en aspectes que solen ser desconeguts per als forans. Zunuk no hi posa ni moralitat, ni enaltiment, és més, en descriu les dinàmiques que porten a ser-la tal com és. Com explicar la poligàmia, si no és mostrant la necessitat de que totes les dones contribueixin a augmentar l’espècie, altrament condemnada a l’hemofília?

Amb Atanarjuat, the fast runner Zunuk demostra tenir talent. Com també la majoria dels actors i el malaguanyat Angliriq, el guionista, que ja ha mort. Però, referint-se a la congruència en l’art, Horaci deia que els fragments brillants no han de fer oblidar la idea principal. I amb Shakespeare, Zunuk ens fa oblidar que es tractava d’Atanarjuat.

JORDI JORDANA

Sobri i sol, però ben acompanyat

Pete Doherty ha tornat i ara es diu Peter. Ja no lidera cap grup, ha publicat tot sol i ha canviat d’estil. No és el rock-punk de The Libertines, ni el rock de The Babyshambles. Ara sona més acústic, gairebé trobadoresc en algunes peces. Així, el seu nou disc, Grace/ Wastelands, sembla una sola pista de 40 minuts, tot i que el formen dotze cançons, ja que Doherty ha escollit un estil i l’ha mantingut durant tot el CD.
Això no vol dir que hagi madurat. Moltes de les cançons ja les havia creat i penjat ell mateix a la Xarxa fa temps, igual que el disc, què va sortir primer a MySpace. El que fa Doherty a Grace/ Wastelands no és madurar, sinó simplement un canvi de registre. El britànic ha escollit entre les creacions que tenia a la recambra i n’ha composat algunes de noves que encaixen perfectament. El resultat és un estil sobri i sense exaltacions.

De fet, la música de Doherty ha evolucionat en cada disc, des del primer amb els Libertines fins a aquest. Malgrat que el món que representa en el darrer àlbum és el que sempre ha tingut dins i que els seus fans ja coneixen, com ell mateix ha reconegut està plasmat en un estil que no encaixava en els grups on havia format part. I aquesta consideració és un encert, Grace/ Wastelands no és ni millor ni pitjor que els seus treballs anteriors, però sí diferent. Els menys de tres quarts d’hora de música funcionen perquè són d’un estil regular on s’hi barregen amb habilitat cançons potents i d’altres de prescindibles. Si Doherty hagués fet un CD amb peces estilísticament molt diferents es notarien les que aporten poc a Grace/ Wastelands. Però l’anglès ho ha sabut combinar.

El músic també ha sabut triar la solitud i la companyia a l’hora de fer el disc. Doherty ha pogut escollir les cançons que volia incloure sense haver de consultar amb ningú i així ha aconseguit la llibertat necessària per fer una obra íntima. Però al mateix temps, a l’hora de gravar, ha cridat els membres de The Babyshambles, els quals ja coneixia, i en gairebé totes les cançons el guitarrista de Blur, Graham Coxon. El colofó a les col·laboracions el posa la cantautora escocesa Dot Allison, en una de les peces més personals del disc, “Sheepskin Tearaway”. En la lletra d’aquest tema Doherty satisfarà, en part, els seguidors més morbosos, ja que parla de la cura als trasbalsos que suposa l’heroïna.

D’aquesta manera, amb habilitat, Doherty ha sabut fer un disc curt i senzill, que deixa un regust de sobrietat i de feina ben feta, ja que ha fet les coses tal com li ha vingut de gust, però acompanyat de músics contrastats.

JORDI JORDANA